GENER: TAMBÉ ÉS EL MES DE LES QUEDADES DESASTRE

Dissabte 25 de gener va ser el primer dels dos desastres d'aquest mes. Havíem decidit anar a fer un passeig amb bicicleta, i malgrat que cap dels dos hi tenim una traça excessiva estàvem molt animats. Però mitja hora abans de trobar-nos, a les 9:30h, el pare d'en Nelson em va trucar per explicar-me que no havia tingut temps d'arreglar la bici del seu fill  i que per tant, no la tenia en condicions. La meva capacitat d'improvisació d'aquell dia va decidir que el nou pla seria agafar el bus fins a Vilafant i anar a veure la Bóbila i el Manol. Fins aquí ens en podíem ensortir molt bé, però després ens va començar a sortir tot malament: el primer problema va ser que vaig mirar malament els horaris de bus i vam haver d'esperar-nos més de 30 minuts (si hi haguéssim anat a peu haguéssim tardat menys!!!). 

Un cop vam arribar a Vilafant (després de gairebé 30 minuts més) van començar a caure 4 gotes, però de totes maneres nosaltres vam seguir passejant fins a la Bóbila.

En el camí cap allà en Nelson es va fer una petita rascada al dit i va continuar plovent cada vegada amb més intensitat. Així doncs, vam decidir deixar el passeig i tornar cap a casa. 

El fet d'haver de canviar d'activitat de manera tan justa, l'haver-nos d'esperar el bus durant tanta estona, el mal temps i l'altíssim nivell que va deixar la visita al Castell de Sant Ferran va fer que aquesta quedada fos més aviat desastrosa, i és que ja ho diu la Llei de Murphy: si una cosa va malament, sempre pot anar pitjor. No sabeu com de malament em vaig sentir i com de trista estava...

Però per si no fos suficient, la setmana següent ens va tornar a passar una cosa semblant. El dissabte 1 de febrer teniem altre cop les expectatives molt altes i estàvem molt motivats perquè volíem fer pastissos i galetes a casa en Nelson. Però uns 20 minuts abans de les 10 del matí, el pare d'en Nelson em va trucar per dir-me que seria millor que no cuinéssim aquell dia perquè la seva filla gran s'havia traslladat altre cop a casa seva i la teníen plena de 'trastos' i desordenada, de manera que vam haver de pensar una nova cosa a portar a terme, aquest cop amb més èxit. Vam comprar fils d'"Scooby-doo" i, transportant-me un altre cop a la meva infància, li vaig ensenyar dues maneres, desconegudes per ell, per fer pulseres: per una banda, fent una circumferència de cartró, i per l'altra, fent "scooby-doo" a la manera típica.

Va ser una quedada curiosa i força innovadora tenint en compte que existeix el prejudici que fer pulseres és una "cosa de nenes", i altre cop, gràcies a en Nelson, va tornar a sorgir l'Eila petita.

Malgrat totes les dificultats d'aquests últims dies continuo gaudint al màxim de la companyia d'en Nelson i intentant que ell també ho faci amb mi.

A veure quina sorpresa ens preparen les properes quedades!